1- Definició del mitjà i trets distintius
El còmic és una seqüència de vinyetes (quadres formats per imatges fixes normalment acompanyades d’un text)

que transmeten un missatge i relaten una història. La funció de comunicar històries pot tenir una finalitat didàctica o purament lúdica.​

És considerat el novè art, ja que és un medi visual que combina la narració textual amb la icònica.

El còmic com a producte final està dedicat a les grans masses de públic.

El còmic té diverses característiques, i aquestes són les següents:

   - Combinació imatges i text. Utilitza un llenguatge verb-icònic (elements verbals i icones).

   - Pot tenir diferents temps; present, passat i futur. Aquests temps són marcats per les característiques de les

     vinyetes utilitzant el flash-back i el flash-foward.

   -Té codis específics: vinyetes, bafarades, indicacions de moviment i expressions gestuals, onomatopeies,

   - Finalitat de distreure encara que també pot portar una finalitat didàctica i moral.

   - Permanència d’un personatge protagonista que es reconeix al llarg de la història.

   - Fil conductor, el·lipsis d’escenes no significatives.

   - Es llegeix d’esquerra a dreta i de dalt a baix en els còmics occidentals. En els orientals es llegeix de dreta a     

     esquerra.

   - Les bafarades que acaben amb punxa indiquen diàleg i les que tenen forma de núvol indiquen pensament.

   - Codis pictotècnics (imatges que representen moviment) i codis audiotècnics (sons representats de manera

     gràfica).

   - Té la capacitat per transmetre el pas del temps. 

   - Sensació d'espais. 

   - El còmic està creat per guió i dibuix, escriptors dibuixants, són dues figures que poden recaure en la mateixa

     persona. 

   - Els símbols del còmic creen el seu propi llenguatge (una bombeta encesa equival a una idea...)

   - Ús d'un llenguatge col·loquial. ​​

2- Història del còmic

Els experts dubten de quin va ser el precursor directe del còmic. Alguns s’inclien a dir que van ser les pintures rupestres, els jeroglífics egipcis o les escenes en la vaixella grega. Aquestes afirmacions són correctes si es defineix el còmic com “sèrie o seqüència d’escenes que expliquen una història”. Tanmateix és incorrecte si el definim com “Relat o història explicada amb vinyetes que contenen il·lustracions i texts”. En aquest cas, hauriem d’avançar cronològicament fins a l’edat mitjana, on hi ha antecedents que cada cop s’assemblen més al còmic modern com per exemple: manuscrits amb vinyetes, la Biblia Pauperum i els còdexs precolombins.  

La impremta va fer els llibres i dibuixos més accessibles a tothom. Això facilitarà posteriorment la elaboració massiva d’imatges per al gran públic. 

Els diaris ens proporcionen el còmic tal i com el coneixem avui en dia. En les seves publicacions s’estableix el llenguatge i signes propis, com per exemple la bafarada. 

El primer còmic modern és The Yellow Kid, creat per Richard F. Outcault publicat en el diari The World  de Nova York (1895). El protagonista és un nen vestit de groc que té escrit a la samarreta allò que vol dir.  Va ser aquí quan es va començar a fer servir la paraula còmic per referir-se a la historieta

A finals de segle XIX, el còmic ja s’havia adherit com a apartat fix a molts diaris estatunidencs. Publicaven entre una i mitja pàgina de tires còmique, algunes tenien uns quants dies de durada.  

La primera tira còmica publicada en diari amb exitosa continuació és Mutt and Jeff, de Bud Fisher, es va iniciar l’any 1907 i continuar fins el 1982. 

El 1910 apareix la primera revista formada únicament per tires còmiques: The funnies.

A Espanya el primer còmic és el Patufet 1904 i la primera revista còmica és TBO 1917.

Després de la Primera Guerra Mundial van proliferar les revistes de tires còmiques dirigides als infants i adolescents.

A partir de l’any 1929 triomfen les tires d’aventures d’estil gràfic realista com per exemple Flash Gordon (1934) o Príncipe Valiente (1937). 

Mentre que a principis del segle XX les històries eren de temàtica realista, en el període d'entreguerres es van manifestar i multiplicar les històries fantàstiques a causa de la situació social i econòmica. En aquest context, van sorgir els superherois, primer Phantom (1936) i després Superman (1938). Aquestes publicacions van canviar la història del còmic. 

Durant els anys seixanta i setanta, els superherois van triomfar.  En aquells moment s’havien perdut les històries amb trames realistes fins que Will Eisner les fa fer tornar. Amb els coneixements que havia adquirit amb el seu còmic The Spirit, va elaborar la novel·la gràfica A Contract With God, de caire realista i amb la capacitat de tractar temes profunds i crucials per l'ésser humà. D’aquesta manera la connotació infantil-juvenil que el còmic havia adquirit, demostrant que podia tractar temes seriosos.

Va haver-hi una explosió de temàtiques, estils i històries i cada autor va seguir un corrent diferent, innovant i aportant el seu punt de vista. Va haver autors que van crear les seves pròpies revistes de ciència ficció mentre que altres van ser pioneres en el terreny eròtic. 

Tot això ens porta a avui en dia. Anant a una llibreria podem veure l’ampli i complert panorama que ens ofereixen els còmics. D’aquesta manera el mitjà ha quedat alliberat d’un públic fixe al que adherirse o normes estrictes a les quals seguir i presenta una varietat més completa que mai. 

A més a més, avui en dia no només existeixen els còmics en format físic sinó també en el digital, s’anomenen "webcomics". 

3- La vinyeta. Formes i grandàries Planificació. Composició. Perspectiva

Una vinyeta és un quadre delimitat per línies que captura un instant de la història. És la unitat mínima de muntatge del còmic. Acostuma a recollir el llenguatge icònic i verbal, és a dir, combina el text amb el dibuix).  És l'equivalent als fotogrames cinemàtics. 

L’espai entre vinyetes s’anomena carrer. Es podria dir que cada vinyeta és una idea i l’espai que les separa serveix per donar al lector un descans per interioritzar els seus continguts abans de passar a la següent.

​

--> FORMES I GRANDÀRIES

Les vinyetes poden tenir qualsevol forma i tamany, però s’han d’ajustar al seu contingut i intentar reforçar el missatge que aquest transmet. Avui en dia existeixen vinyetes de tota mena amb l’objectiu de causar un impacte o sensació al lector. 

Alguns exemples de diversos tipus de vinyetes segons el són: 

Segons el tamany: 

     · Vinyetes horitzontals i allargades→ allarguen el temps.

     · Vertical fragmileriana→ aporten tensió i vertigo.

     · Enormes→ causen més impacte, permeten l’aparició de més elements.

     · Diagonals→ més dinàmiques. 

     · Petites→ et centren en un detall. 

Segons la forma i el contorn: 

     · Punxes→ explosió. 

     · Formes arrodonides: enyorança i somnis.

     · Flashback→ contorn ondulat.    

     · Premonició→ línies discontinues i marcades. 

Modificar la línia és una manera de dir al lector que està entrant en un altre tipus d’escena.

Un altre recurs de les vinyetes és dividir una acció en diverses vinyetes per simular el tràveling d’una pel·lícula o fer que l’acció duri més. 

​

--> PLANIFICACIÓ

Primerament es fan dibuixos petits i esquemàtics per decidir el nombre de vinyetes, el tamany, el contingut i el camí de lectura. 

En ser en miniatura ajuda a veure el format general de les vinyetes i decidir si la composició és la adecuada. D’aquesta manera pots fer diferents proves fins a estar satisfet en poc temps. T’ajuda a capturar l’ambient de la pàgina amb una sola ullada. 

Un cop ja tens decidit la planificació general de la pàgina, et pots centrar en la composició i elements específics de cada vinyeta. 

​

--> COMPOSICIÓ

La composició és la distribució i organització de tots els elements que integren un pla visual. En el còmic existeixen dos tipus de composicions: la de pàgina i la de vinyeta. 

La de pàgina consisteix en com són les vinyetes, quin tamany tenen i com estan disposades. Segons la tipologia del còmic, la composició variarà. Un dels factors més importants és el sentit de lectura.  Podem trobar tres classificacions de composició de pàgina. 

     · El còmic europeu. Es llegeix d’esquerra a dreta, té un format més gran que la resta i el nombre de vinyetes           acostuma a ser entre 5 i 8 vinyetes per pàgina. 

     · El còmic americà. Es llegeix d’esquerra a dreta, són més dinàmics que la resta i té entre 3 i 6 vinyetes per               pàgina. 

     · El manga (còmic japonès). Es llegeix de dreta a esquerra, té el format més petit i entre 3 i 5 vinyetes per                 pàgina. Pel seu tamany reduït acostumen a tenir més pàgines per compensar. 

La composició  de vinyeta inclou tots els elements que apareixen dins la vinyeta. La simetria o asimetria, l’equilibri visual, la compensació de pesos i volums, la profunditat i la perspectiva són elements* molt importants a tenir en compte a l’hora de compondre una vinyeta. 

Vinyetes amb formes senzilles: vinyetes quadrades o rectangulars de la mateixa mida en tota la pàgina. 

Hi ha alguns recursos utilitzats pels artistes que afecten a la composició de les vinyetes trencant els canons habituals. 

Vinyetes flotants: no tenen contorns, pot interactuar amb les vinyetes del seu voltant sobreposant-se. 

Vinyetes a sang: tampoc tenen contorns i tenen altres vinyetes a sobre. La diferència és que són més grans i tenen com a finalitat causar una major amplitud o impacte. 

Vinyeta a tota pàgina (Splash page): ocupen tota la pàgina o fins i tot una doble pàgina. No tenen contorn i causen major impressió. Es fan servir per a moments importants, d’acció o de presentació d’escenari. 

Formes inusuals: qualsevol vinyeta que no sigui la habitual. Per exemple una forma circular per simular la vista des d’un telescopi o forma desordenada per crear una escena caòtica. 

Vinyetes superposades: tenen contorns però l’artista vol mostrar que les accions que mostren estan succeint alhora, per tant les superposa. 

​

--> PERSPECTIVA 

La perspectiva és la capacitat de crear profunditat tridimensional en un format bidimensional. Això es pot fer amb la perspectiva lineal (elements més petits per mostrar la seva llunyania) o perspectiva atmosfèrica (afegint un color blavós a l’objecte per mostrar que és lluny). 

Per fer la perspectiva lineal es necessita un o més punts de fuga a l’horitzó.

Un altre recurs és fer els elements més allunyats menys nítids i més desdibuixats. 

També es pot jugar amb el gruix de la línia per marcar llunyania (els objectes mes propers amb una línia més gruixuda i els llunyans amb una línia més prima). 

 

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL CÒMIC

• ORGANITZACIÓ SEQÜENCIAL: El còmic està format per una seqüència vinyetes ordenades de manera que expliquen una acció. 

 

• LLENGUATGE COL·LOQUIAL:  El llenguatge verbal intenta ser natural, un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana. 

 

• UTILITZACIÓ DE CODIS PICTOCINÈTICS: Utilització de senyals o imatges per representar el moviment d’una escena, com ara les línies cinètiques. 

 

• UTILITZACIÓ DE CODIS AUDIOPICTÒRIC: Els sons es simbolitzen de manera gràfica com per exemple amb onomatopeies com: Baff, Pum, etc. 

 

• GUIÓ I DIBUIX: Aquests requereixen dues figures molt importants; l’escriptor i el dibuixant. Desenvolupen l’aspecte narratiu i el plàstic. 

 

• TEXTOS PLÀSTICS: Un altre element molt important és la disposició i format dels textos que hi apareixen, aquests elements conformen una funció més expressiva que literària. Per exemple les bafarades, que poden significar un pensament, o el format d’un text, aquest pot ser de mida gran, això podria significar un crit o un soroll estrident.  

 

• CAPACITAT SIMBÒLICA: Els símbols serveixen  per transmetre idees complexes. Amb el temps s’han acabat caracteritzant al llenguatge del còmic i sovint es llegeixen de manera natural. Un exemple és la representació d’una bombeta quan algú té una idea. 

 

• ESPAI I TEMPS: Mitjançant la seqüència de vinyetes fa la sensació del pas del temps i espai que exposa la imatge. 

​

FUNCIÓ DEL CÒMIC​

Com a les formes del art, el còmic no té una funció determinada, co per exemple entretenir al públic a qui va dirigit, parodiar la realitat o transmetre un missatge al lector.
A més a més, aquest al ser un mitjà de comunicació, pot aprofitar-se amb finalitats explicatives o pedagògiques com als llibres educatius o manuals d'instruccions.

​

QUI PARTICIPA A LA CREACIÓ D’UN CÒMIC? 

• GUIONISTA: El guió es podria dir que es el més important a l’hora de crear un còmic o qualsevol història, aquest està composat per un nombre determinat de vinyetes, i aquestes  han de contenir una descripció de l’escena, l’ambientació i els diàlegs  dels personatges. Per tant, el guionista es la l’autor intel·lectual de la forma inicial del producte final.

 

• DIBUIXANT: Aquesta és la persona que és capaç de traduir el guió a imatges a llapis. 

 

• ENTINTADOR: S’encarrega de repasar els dibuixos i il·lustracions del dibuixant amb tinta.

 

• COLORISTA: Aquest proporciona color a les vinyetes

 

• RETOLISTES: Una vegada tot està dibuixat, repassat i colorejat,  el retolista coloca els textos, bafarades i diàlegs a cada pàgina i vinyeta.

 

LA VINYETA 

La vinyeta és la unitat mínima de narració en una historieta o un còmic, representant una escena o un moment breu dins de la seqüència narrativa i sol tenir la forma d'un quadrat o rectangle, encara que també pot ocupar tota una pàgina i contenir més d'una escena de la narració. És l'equivalent dels fotogrames cinematogràfics.
 

Segons Scott McCloud, durant anys els dibuixants de còmics han ideat desenes de diversos mètodes per a representar el so en un mitjà visual.
El globus es defineix com l'element de la vinyeta que conté les intervencions dels personatges, assenyalant amb un apèndix (cua o delta invertit) a quin es refereix. Les seves formes i contingut (paraules, símbols, etc.) pretenen cobrir la gran varietat d'elements verbals i no verbals que constitueixen la comunicació humana.

Per raons estètiques, cal anar amb compte que el text dins d'un globus o fumet s'ajusta a la mida d'aquest, és a dir, que no quedi molt atapeït, no trepitgi la vora de l'entrepà ni sobre massa espai en blanc.
De vegades, i cada vegada més freqüentment, es pot prescindir de l'entrepà per considerar que no és necessari; simplement es col·loca el text al costat del personatge que parla. De vegades s'afegeix simplement una línia que uneix el text amb el personatge, però tampoc cal.
Segons la situació comunicativa, el perigrama de l'entrepà tindrà diferents formes: conversa, pensament, crit, murmuri ... Per exemple, en la seva obra Asterios Polyp, l'historietista David Mazzucchelli fa servir una forma diferent d'entrepà per a cada personatge.
 

TIPUS CONCRETS DE GLOBUS

Xiuxiueig: vores puntejats.
Menyspreu: els globus expressen la gelor del discurs del personatge mitjançant formes que recorden al gel i a les estalactites.
Globus agregats i interconnectats: s'utilitzen molt sovint per reflectir seqüències de frases encadenades, és a dir, converses llargues, en una sola vinyeta. L'ordre de lectura sol estar clar i pot deduir-se a partir de la posició dels globus, encara que a vegades no és tan fàcil.
Monòleg interior, pensament o somni: Aquest element, que al cinema es representa mitjançant una veu en off, en el còmic es reflecteix en un globus amb vores arrodonides, simulant un núvol. L'apèndix, al seu torn, se substitueix per una sèrie decreixent de cercles. 
Xerrameca excessiva: s'expressa mitjançant diverses tècniques, per exemple, amb l'atapeïment del globus assenyalant al mateix personatge o globus molt grans amb una gran quantitat de text al seu interior. Aquests recursos deriven en una disminució de l'espai reservat per a la imatge.
Apèndix compartit: Un mateix entrepà pot tenir diversos apèndixs si el text del seu interior és pronunciat per diversos personatges simultàniament.
Ràdio, altaveus i altres aparells: El so emès per ràdios, televisions, telèfons i altres aparells que distorsionen la veu sol representar-se amb un globus amb el contorn dentat, l'apèndix zigzaguejant o tots dos alhora. També s'empra aquest recurs en les ocasions en què no es veu qui està parlant (per exemple, si està darrere d'una porta tancada).

En els exemples, Ilías Kiriasis diferència la veu del telèfon i la de la televisió. També veiem una pàgina de MIRROR, un manga tailandès, vam comprovar que es poden identificar els diferents tipus de globus i tot sense conèixer l'alfabet, la llengua ni les convencions concretes del manga.

​

ELS TEXTOS I ELS SÍMBOLS GRÀFICS​

Tipografia → Conjunt de trets que caracteritzen l'escriptura en un context determinat. Inclouen la font de lletra, la mida, o l'espai entre lletres, paraules i línies. També si el text serà manuscrit o mecanografiat.

Pel que fa a la traducció, és irrellevant, no aporta cap significat a l'obra. Per tant, encara que hauria de respectar en l'obra traduïda per consideració cap a l'autor original, pot canviar si ho considera, per exemple, si la llengua de la traducció té en general paraules més llargues que la llengua origen, es pot disminuir lleugerament la mida de la lletra per evitar haver de reduir els textos.

 

L'ortotipografia → És a dir, es tracta de l'ús de la tipografia amb una determinada intenció. L'ús de les majúscules o d'un determinat tipus de lletra no té més raó de ser que el de complir les normes establertes, mentre que des del punt de vista de l'ortotipografia l'elecció aquests dos fets comporta un significat final al text, com crits o una manera determinada de parlar.

Un canvi en el tipus de lletra pot indicar un punt de vista o tipus de narració diferent, si en la història apareix un flashback, l'autor pot indicar tant tipogràficament, usant un tipus de lletra diferent, com de manera gràfica. 

 

La mida de lletra gran indica que el personatge està cridant

 

L'enuig → Es tracta de símbols relacionats amb la tragèdia o la mala sort, com ara les calaveres, els núvols de tempesta, els núvols de fum o les explosions. Les paraulotes i insults, per la seva banda, tenen la seva raó de ser en la censura que existia en molts països en el moment en què els còmics van començar a difondre àmpliament en el mercat.

Per aquest motiu es va decidir substituir les paraules malsonants per determinats símbols, com gripaus, serps, calaveres, raigs, armes, creus gammades, espirals, núvols de fum o explosions i altres ideogrames igualment expressius.

​

EXPRESSIONS FACIALS DELS PERSONATGES

Les expressions facials a més d'expressar les emocions, també serveixen com a mitjà d'expressió de la personalitat, de les actituds cap als altres, l'atracció i l'atractiu, el desig de comunicar-se o d'iniciar una interacció i el grau d'expressivitat durant la comunicació.

Així, s'han trobat diferències en la manera en què els homes i les dones usen les expressions facials per a comunicar-se.

Les dones tendeixen a riure i somriure amb més freqüència que els homes, la qual cosa no té per què deure's a una major sociabilitat o alegria, pot haver-se del fet que trobin la situació lleugerament incòmoda.

L'expressió de la cara està en continu canvi durant la comunicació. Entre els canvis es poden citar les denominades expressions facials “micro momentànies”, com el seu nom indica la seva durada és d'una fracció de segon i solen reflectir els veritables sentiments d'una persona.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Bibliografia

https://www.kulturklik.euskadi.eus/noticia/20160912115255/como-se-hace-un-comic-el-proceso-creativo-de-la-narrativa-grafica/kulturklik/es/z12-detallep/es/ 

​

http://traducircomics.blogspot.com/2013/04/montaje.html

​

http://agrega.juntadeandalucia.es/repositorio/16032011/77/es-an_2011031613_9101035/ODE-6bf9aee9-a806-3328-b599-0c73e109f299/23_el_texto_en_los_cmics.html

​

http://superheroesyvillanos.blogspot.com