TIME ON QUAALUDES AND RED WINE
RESENYA ANNA GALÍ
Time on quaaludes and red wine
Anna Galí
Exposició sobre la mort d'en Tomeu, el fill de l'autora.
Aquesta exposició et pot transmetre un munt de sentiments i sobretot empatia. Les fotografies són espectaculars i els documents ens ajuda a entendre el perquè d'aquestes imatges.
La peça que crec que crida més l'atenció és la que sembla un mosaic amb un conjunt de fotos on una d'elles surt un mirall amb dues ratlles blanques de coca, un altre del seu braç pinxant-se droga....
La idea d'aquesta exposició és mentalitzar als adolescents que les drogues no són la millor manera d'evitar els problemes.
La meva opinió sobre l'exposició és que m'ha agradat molt. M'ha transmès diversos sentiments i quan llegia els documents se'm posava la pell de gallina. Crec que és una exposició que impacta i és molt recomanable anar a veure-la, sobretot per als adolescents.
LAS MUERTES CHIQUITAS
RESENYA LAS MUERTES CHIQUITAS
Las muertes chiquitas estava exposada a l'Espais d'Arts. Aquesta exposició està composada de fotos i un video. El tema prinicipal és: Pluralitats orgàsmiques. Els orgasmes feminins.
La Mireia va iniciar aquest programa al 2006, va fer un viatge de quatre anys per diferents estats de la república mexicana, acompanyada de la seva càmera i un rètol lluminós de neó que deia: Las muertes chiquitas. Sincerament em va semblar una exposició molt interesant parlar-ne sobre l'orgasme femení.
SENSE INTIMITAT: no el puc comentar perquè no vaig anar.
STOP MOTION WILLIAM KENTRIDGE
RESENYA
WILLIAM KENTRIDGE
L’exposició presenta la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB.
Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements.
Personalment m'ha agradat molt aquesta visita al museu ubicat a Barcelona ja que aquesta ciutat m'agrada molt i sempre es descobreixen coses o llocs nous.
ELOGI DEL MALENTÈS
RESENYA ELOGI DEL MALENTÈS
A l'exposició Elogi del Malentès hi ha exposades obres de catorze artistes. Aquestes ens conviden a reflexionar sobre el conflicte que genera el malentès. L'exposició ho fa amb una mostra d'art contemporani utilitzant les arts plàstiques i audiovisuals.
Es tracta d'una exposició itinerant del Programa d'Arts Visuals de l'Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació de Barcelona, comissariada per Joana Hurtado Matheu. Les obres exposades corresponen a Les obres exposades corresponen a les artistes Mar Arza, Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Kajsa Dahlberg, Anna Dot, Dora García, Andrea Gómez, Núria Güell, Alexandra Leykauf, Mariona Moncunill, Mireia Sallarès, Batia Suter i Pilvi Takala.
TGWNDOHM: Un àudio en obert de 23 minuts el qual surt d'un tub d'acer inoxidable pintat. Aquesta obra consisteix en la reproducció d'una veu que va dient frases com el mateix títol de l'obra. Utilitzades per deixar algú, de manera que aquestes creïn un malentès entre els dos personatges.
Les pedres del camí, d'Anna Dot, són 10 peces de LayBrick en forma de pedres d'uns 15 per 15 per 15 cm. Aquestes van referència a entrebancar-se dos cops amb la mateixa pedra. Per això relaciona una fórmula matemàtica que ha utilitzat per donar forma als errors amb el malentès, un malentès pot provocar ensopegar una segona vegada amb la mateixa pedra o potser evitar-la.
L'exposició em sembla interessant i diferent. Ja que, recollir diferents obres de diferents autors, totes relacionades amb el mateix tema, però amb idees totalment diferents sobre el concepte és un gran projecte que porta a terme un procés força complicat. A més tota la varietat d'obres em van inspirar i em van fer adonar de la gran possibilitat de productes final que pot tenir un mateix objectiu.
BLANK
RESENYA BLANK
Basolí assumeix la seva participació en la reproducció d'aquestes diferències i qüestiona el seu propi àlbum de fotos fet al 1998 després d'un viatge familiar a Kenya i Tanzània. L'autora aborda la qüestió des de la primera persona i s'aproxima a un problema normalitzat.
L'exposició Blank, de l'artista Lurdes R. Basolí, parteix de l'àlbum familiar autobiogràfic. L'autora desenvolupa una autocrítica al voltant de la representació per part del món occidental de l'Àfrica subsahariana. L'artista remarca certs modes del llenguatge fotogràfic utilitzat pels turistes occidentals, els quals han sobreviscut des de l'època colonial.
Els estereotips que es construeixen a partir d'aquell moment es forgen a partir de la clara distinció entre un ells i un nosaltres, fet que fomenta relacions jerarquitzades i la falsa dicotomia entre l'Àfrica i Occident, primitius i civilitzats, negres i blancs.
L'àlbum funciona com a eix de l'exposició, però es completa amb altres peces com els retrats dels primers fotògrafs que van captar imatges del poble massai i que amb els seus treballs van contribuir a generar aquest tipus de representacions entorn del mite del bon salvatge. A més Blank reuneix una selecció de captures de pantalla d'imatges d'Instagram en què els turistes posen i es fotografien amb massais i, d'aquesta manera, evidencien un seguit de tòpics basats en la mirada colonial. Així mateix, una fotografia de Kimotonge, un massai del Kilimanjaro amb qui l'artista va fer amistat en un nou viatge al 2017, reflecteix la dificultat de fotografiar sota la condició de turista blanc occidental.
El conjunt de l'obra proposa una reflexió al voltant de les imatges, assumint la dificultat i responsabilitat que comporta la representació de l'altre.
Per mi les exposicions amb temes relacionats amb problemes socials sempre em semblen correctes i estic a favor. Qualsevol exposició de qualsevol tema em pot agradar o no. Però el fet de fer una denúncia cap a la societat de manera artística i partint des de la teva pròpia autocrítica i les teves fotos personals, em sembla de ser una artista sincera i revolucionària. Tot i que trobo sentit a totes les peces de l'obra, trobo a faltar algun fil conductor entre les fotografies de l'àlbum amb les dels fotògrafs del colonialisme.
SUBMERGÈNCIES
RESENYA SUBMERGÈNCIES
L'exposició Submergències de Vicenç Viaplana es compon de 4 plafons de 3 x 8 metres pintats amb una barreja de pintura de pintor i pintura a l'oli.
El conjunt forma una peça abstracta en tons verds.
L'enorme quadre va ser fet en tan sols 26 dies, que van ser enregistrats amb càmeres de vigilància.
En entrar a la sala del museu el primer punt de vista és l'enorme peça principal, il·luminada amb focus que l'ajuden a fer una sensació de projecció.
L'obra suggereix gran diversitat de pensaments, que tot i ser una obra abstracta evoca imatges reals com enciams, fulles, natura, cèl·lules... Per crear aquest tipus de sensació Vicenç Viaplana utilitza un traç lliure, fet tant amb pinzells com amb branques d'arbres.
LA GUERRA INFINITA: no la puc comentar perquè no vaig anar.
FANTASMA'77
L'exposició Fantasma '77 l'hem vist exposada a la Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers.
El conjunt ens mostra l'època del franquisme, concretament els darrers moments de la dictadura de Franco.
Fantasma ’77 explora la imatge monumental de Franco després de la mort i ens fa reflexionar sobre com demanar-ne compte al dictador.
RESENYA FANTASMA'77
.png)
Si vols llegir-ne Fantasma'77 iconoclàstia espanyola clica'n a sobre i es farà més gran.
PANORÀMIC 2021
.png)
EL DIT A L'ULL
RESENYA EL DIT A L'ULL
L'exposició "El dit a l'ull: fotografia inconscient" es troba al museu de Granollers i és una selecció internacional i intergeneracional d'artistes que són testimoni d'aquestes preocupacions.
Roberto Huarcaya porta grans fulls de paper fotosensible a la selva amazonica i deixa que la claror de la lluna o els llamps impressionin l'ombra d'arbres i matolls.
Joachim Schmid treballa amb les fotos llançades a les escombraries i recuperades tot passejant per diferents ciutats.
Philip Schuette aprofita la massificació d'imatges disponibles a Internet per visualitzar la idea de serendipitat aquella concomitancia de circumstàncies de probabilitat remotissima, però que finalment acaba passant.
Juana Gost treballa amb l'aleatorietat dels algoritmes de recerca d'imatges de Google.
Sylvie Bussières, artista resident a Roca Umbert Fabrica de les Arts de Granollers, deixa que una grafia automatica i espontania repliqui els grafismes inesperats de la natura.
Blanca Viñas manipula les tripes del dispositiu fotografic per tal de trencar l'ortodoxa optica i mecanica de la camera.
Andreas Müller-Pohle explora una fotografia gestual, captant instantánies sense mirar pel visor. Christian Allen penja al coll de la seva gateta Nancy Bean una camera automatica amb un disparador programat per a captar imatges a mesura que recorre l'interior de la casa i el barri més proper.
Luis Gordillo realitza un mural amb una pila de fotos que es van mullar
durant una forta tempesta de la mateixa manera que Francele Cocco transforma el desastre imprevist en oportunitat.
Miguel Angel Tornero barreja diversos arxius d'imatge i fa que una aplicació els fongui generant monstruositats inesperades.
La selecció de creadors es completa amb Blanca Casas Brullet que experimenta amb l'enfosquiment dels papers fotogràfics exposats a la llum, Pierre Cordier i Nino Migliori que juguen amb les reaccions fotoquímiques inesperades i Luis Estopiñan, que aprofita els accidents derivats d'utilitzar tecniques fotogràfiques artesanals.
EL LLEGAT AFROFUTURISTA
RESENYA: EL LLEGAT AFROFUTURISTA
L''exposició El llegat Afrofuturista introdueix diferents artistes que, a través de les seves obres, connecten amb l'imaginari afrofuturista
sorgit a mitjans del segle XX i en continuen el llegat.
El conjunt d'obres amb diferents estètiques es troba a la Roca Umbert, el aquestes es pot veure representada l'anticipació del futur i reflecteixen les incerteses que presenta, al mateix temps que revisen el passat i els presents canvis culturals en aquest context.
'exposició està comissariada per Mercè Alsina.
Les obres exposades són de John Akomfrah (1957), Nuotama Bodomo (1988), Osborne Macharia (1986), Fabrice Monteiro (1972), Jacque Njeri (1990), Lola Flash (1959), C.J. Obasi (1985), Janeen Talbott (1989) i Aloaye Norris Adoro (1973).
Visitar aquesta exposició suposa veure des d'un altre punt de vista
diferent el món africà, deixant de banda la mirada colonialista i
centrant-se en el futur, l'afrofuturisme.
ONE MINUT FOREVER
RESENYA: ONE MINUTE FOREVER
L'exposició d'Erwin Wurm, One minute forever, comissariada per Andrés Hispano, és una exposició interactiva. Tracta d'escultures imatges, escultures, fetes en un minut però que restaran en el temps per sempre gràcies a la imatge.
En aquesta exposició vam poder participar integrament realitzant per nosaltres mateixos obres (escultures/imatges).
Les escultures, protagonitzades pels visitants, prenen forma de fotografia, vídeo o instal·lació i estableixen relacions improbables entre persones i objectes amb postures impossibles de sostenir durant molt temps. L’accident s’anuncia així com una nova línia divisòria entre el bell i el sinistre.
En paral·lel a aquestes situacions, modestes en escala i d’estètica domèstica, Wurm ha realitzat treballs a partir de modificacions espectaculars de vehicles i edificis. Al llarg de la seva obra, l’humor surreal, i fins i tot irreverent, adopta un necessari caràcter instructiu: si us plau, proveu de fer això a casa.
NO PLACE LIKE HOME
RESENYA: NO PLACE LIKE HOME
Una llar confortable és, segurament, un espai lliure de temors i inseguretats. És una fortalesa, la consistència de la qual depèn del fet que no es qüestionin els seus fonaments.
Aquesta expossió també està comissariada per l'Andrés Hispano, i està creada per l’artista polonesa Weronika Gęsicka (1984) treballa des de la fascinació, l’arxiu i la memòria en una elaborada desconstrucció de tot el que representa la llar, aquesta idea de llar que ens va arribar des de la publicitat, la propaganda i les pantalles.
A partir de fotografies manipulades, collages, instal·lacions i escultures, Gęsicka reflexiona sobre les implicacions d’una estètica domèstica que mai ha estat innòcua ni innocent. I ho fa amb un particular sentit de l’humor, crític i sofisticat.
Aquesta és la seva primera exposició a Catalunya i a l’Estat Espanyol.
POEMES DE L'ALQUIMISTA
RESENYA: POEMES DE L'ALQUIMISTA
Poemes del alquimista de Joan Fontcuberta, és el tercer volum de la col·lecció 64P, un projecte en el qual el fotògraf intervé sobre imatges antigues procedents de plaques de vidre en descomposició per crear-ne de noves. El llibre es presenta com un poemari visual i fotoassaig amb el qual el fotògraf celebra el centenari de Josep Palau i Fabre i recorda la seva obra "Poemes de l'alquimista", escrita durant el seu exili a França.
Aquestes fotografies malaltes i malmeses evoquen metafòricament la fragilitat de la memòria, la revenja del temps contra la pretensió de perdurar més enllà de la mort i l’inexorable envelliment i decrepitud de les coses. Però a part de contenir aquest vessant poètic, aquestes imatges palesen també la força gràfica que Fontcuberta aconsegueix seleccionant i emfatitzant els detalls més significatius: uns detalls que permeten extreure d’uns materials fotogràfics en descomposició tot el seu misteri i bellesa velada.
